L’Ascensió i la Sanació de l’Estrès
"Perquè vet aquí, el regne del cel es troba dins vostre."
- Lluc 17 v21
"A menys que ens tornem com els nens petits, no podrem entrar al regne del cel."
- Mateu 18 v3
Un dels subproductes immensament valuosos de la meditació de l’Ascensió és la sanació de les tensions del sistema nerviós i la millora que això representa en totes les àrees de la vida. L’objectiu principal de l’Ascensió és obtenir una experiència permanent i duradora de la divinitat i saber que aquesta és la nostra naturalesa essencial. Durant la pràctica regular de l’Ascensió per assolir aquest objectiu, és habitual que l’estrès comenci a moure’s com a part del procés de sanació. L’Ascensió pot ajudar amb l’estrès i l’ansietat? - Sí! La pràctica meditativa de l'Ascensió pot eliminar tot l’estrès del sistema nerviós.
Què és l’estrès?
Per entendre-ho, pot ser útil saber què és l’estrès, com es produeix, com afecta el nostre cos i què passa quan comença a moure’s. L’estrès sembla que es dóna quan experimentem un esdeveniment que jutgem com a no desitjable i/o que provoca emocions negatives. Si aquestes emocions i les circumstàncies que les envolten no s’alliberen i es sanen completament, l’estrès s'acumula al cos.
Com es dóna aquest procés?
Per a mi, la manera més senzilla d’entendre-ho és mirant als nens petits; el grup d’edat d'entre els 18 mesos i els 3 anys és un bon moment per observar el que passa. Tots venim al món capaços d’expressar emocions. Són la nostra primera manera de comunicar-nos amb el món que ens envolta i de satisfer les nostres necessitats. Aquest sistema està en funcionament molt abans que desenvolupem la parla i el llenguatge, i continua sent part de nosaltres tota la vida. És aquest llenguatge de les emocions el que dóna color a la vida. Als 18 mesos, la majoria dels nens poden expressar les cinc emocions humanes bàsiques: amor, alegria, tristesa (o dolor), ràbia i por. Trio aquestes cinc ja que sembla que el cos té una manera específica d’expressar-les. L’amor s’expressa mitjançant abraçades i carícies; l'alegria somrient, rient o en un moviment alegre; la tristesa o el dolor plorant; la ira amb rabietes i la por o l'ansietat a través de tremolors. Aquestes accions corporals són universals i independents de la raça o la cultura.
Auto-control
Mentre els nens puguin expressar-se en mitjançant aquestes formes físiques corporals, no guardaran l'estrès al seu sistema. Però els nens han de créixer i una part de créixer, a la gran majoria de cultures, és aprendre a controlar l’expressió física dels seus sentiments. Han d’aprendre a no plorar, a no tenir rabietes i a no demostrar que tenen por. L’amor que expressen s’ha de limitar a la família i als amics propers i no a qualsevol persona que els agradi, i han de limitar la quantitat d’alegria que expressen per no molestar les altres persones que els envolten. Aquesta és una part necessària del creixement i la majoria dels nens ja ha desenvolupat l’autocontrol als set anys.
Expressant les emocions
Tot i que ensenyar l’autocontrol és gairebé universal, és molt menys habitual que s'ensenyi quan podem afluixar aquest control i expressar alguns dels nostres sentiments inexpressats. El problema de controlar els sentiments i no permetre la seva expressió natural és que aquests sentiments no desapareixen. En lloc d'això, s'emmagatzemen en alguna part del cos. Afortunadament, el sistema d’emmagatzematge no és rígid i el cos intentarà moure aquestes tensions sempre que pugui. Els somnis són una manera habitual de moure les emocions, però també poden moure’s en la forma de tot tipus de símptomes físics. Com a adults, sovint busquem activitats o situacions que estimulin les nostres emocions, com ara l'esport, les pel·lícules, obres de teatre, l'art o les històries, o simplement relacionant-nos socialment amb altres persones. Si l'obra que s'està desenvolupant davant nostre ressona amb alguna emoció emmagatzemada al nostre interior, pot permetre que alguns d’aquests sentiments surtin a la superfície i s’alliberin.
Acumulant les emocions
Una manera de veure-ho és imaginar que el cos és com una ampolla. A mesura que interactuem amb el món, apareixen situacions que ens generen emocions. En general, són les emocions negatives (la tristesa, la ràbia i la por) que ens resulten més difícils o socialment inacceptables d’expressar. Per tant, les intentem ignorar, conscientment o inconscientment. Aquestes emocions inexpressades s’emmagatzemen a “l’ampolla”. Si no es fa res per obrir el tap i deixar-ne sortir algunes, l'ampolla s'omple. Es necessita molta energia per emmagatzemar emocions, encara que no siguem conscients d’estar-ho fent o de que sigui així. Això té un efecte negatiu sobre la salut del cos. Hi ha poques malalties, si n’hi ha, que no tinguin, almenys en part, un element d’emoció negativa emmagatzemada. Hi ha molt poques afeccions mèdiques, si és que n’hi ha, que no millorin quan es prenen mesures per reduir aquesta càrrega emocional.
Aquest control i emmagatzematge de les emocions és una funció de la ment, principalment de la ment inconscient. Des de la infància, hem après conductes i estratègies per no sentir les nostres emocions, especialment les negatives. La separació de les emocions amb el contingut dels esdeveniments que experimentem a la vida quotidiana és gairebé instantània i, sovint, som conscients que un altra altra part de l’emoció no només s’ha ignorat, sinó que també s’ha guardat. Passem la vida intentant resoldre problemes però ignorem les nostres emocions. Per tant, si una emoció surt a la superfície i el cos comença a expressar-la, sovint sembla que aquest sentiment no té cap motiu de ser. Això es degut al fet que el problema original associat a aquesta emoció s'ha resolt o ha deixat d'existir i sembla que la emoció en sí no té cap etiqueta. El que també fem és triar un altre esdeveniment o situació i culpar-lo de la emoció.
Pensant
La feina de la part pensant de la ment és intentar trobar coses que ens aportin felicitat, però també intenta mantenir-nos segurs. El que fa és agafar alguna cosa que està succeïnt en el moment present i comparar-la amb una successió de moments o situacions del passat que considera rellevants, i després es projecta al futur per a preparar-nos per a qualsevol perill o amenaça. Malauradament, en el passat sovint trobem coses que ens van fer sentir ràbia o tristesa i, en el futur, coses que ens inquieten o ens espanten. La manera en la que l’Ascensió sembla funcionar és tallant els corrents de pensament en què participa la ment pensant, tornant-nos a aquest moment present i permetent, per breument que sigui, que la ment estigui quieta. Un cop la ment pot descansar, deixa d'enviar una infinitat de missatges contradictoris al cos, de manera que el cos pot descansar i començar a fer allò per al que realment és bo, que és sanar-se a si mateix.
Estar emocional
Una de les coses que poden passar quan el cos es sana a sí mateix és que les tensions emmagatzemades, especialment les emocions emmagatzemades, comencen a sortir del magatzem per ser alliberades de manera emocional. Un cop arriben al punt de convertir-se en una reacció emocional, la ment se’n fa conscient. Aleshores, la persona pot triar: permetre expressar aquesta emoció o controlar-la de nou i tornar-la a guardar. Les emocions són poderoses i, si algú no està acostumat a expressar els seus sentiments, li pot semblar aclaparador. En aquesta situació, pot ser molt útil comptar amb el suport d'algú de confiança que també pot permetre que el procés d'alliberament emocional segueixi el seu curs. Les persones altament estressades i que pateixen ansietat severa necessiten especialment altres sistemes de suport, com ara recursos de suport a la salut mental, ja que la meditació pot precipitar reaccions emocionals agudes i fins i tot psicòtiques. Sovint, les tensions es poden dissoldre sense pertorbacions significatives del sistema i que sigui només al cap d’un temps que una persona s’adoni que no reacciona davant d’alguna cosa que anteriorment hauria estat un problema per a ella. A mesura que cada vegada marxa més estrès i el cos es renegera, ens resulta més fàcil romandre en el moment present. Des del present, amb la ment pensant fora del camí, l’estrès que es mou pel cos ja no afecta la nostra pau. Amb un sistema nerviós més clar, podem quedar-nos arrelats al present i, des d’aquest, experimentar la divinitat.